Trobar el Nord a Israel. La llengua Hebreua s’ecriu d’esquerra a dreta i amb un caracters desconeguts per nosaltres. Sortosament l’orientació és un esport que només necesita números y simbols (marcats per la IOF), i no depen de la llengua propia de cada país. Això si, a Israel hi ha un domini molt extès del anglès, i això facilita tota la recollida d’informació necesària per participar en una cursa. A la web de la federació Israeliana d’orientació (http://www.nivut.org.il/) tenen tota una secció en anglès on expliquen com funciona la orientació al país, els contactes a utilizar si vols participar en qualsevol cursa, i també s’ofereixen a facilitar-te el transport si és necessari. (potser podríem fer alguna cosa similar a la web de la fcoc?)
El passat mes de Febrer vareig haver d’estar per motius laborals 10 dies a Israel. Quina il.lussió quan vareig comprovar que cada cap de setmana s’organitzaven curses d’orientació a Israel. La sorpresa encara va ser més gran en comprovar que el cap de setmana en questió coincidia amb el campeonats nacionals. Israel té uns 14 clubs d’orientació i la participació en els campeonats va ser similar a la de un copa catalana.
1er Dia de Competició: El dia comença amb un esglai important, la bruijola nova de trinca no funciona (l’avió?). Aviat m’adono que és el cotxe de lloger que la torna boja (potser el canvi automatic). Un cop parat el motor ja torna a la normalitat.
La prova es realitzava en una zona propera a Jerusalem. Quina sorpressa al comprovar la qualitat dels terrenys, boscos verds i amb el sotabosc bastant net. Aixó si, com es claven les punxes de certes plantes!
A Israel utilitzen un altre sistema electronic de pinza (EMIT). No em varem cobrar ni lloger ni fianza per la pinza (dec fer cara de bona persona). Que difícil que és encaixar la pinza dins la base, necesites pràctica per trovar la postura òptima sobre la fita. El millor però de l’EMIT és el silenci. Em va agradar un bosc sense els ´beeps´ de l’sportident. Una altre curiositat és que utilitzen una fita per marcar el temps de la sortida.
Donat el meu baix nivel tècnic com orientador, vareig intentar correr a H40, peró donat que no tenien més mapes vareig acabar corrent a H35. Més de 7Km de cursa amb una dificultat similar a la de la copa catalana. La diferència és que en general les fites estaven molt amagades. (enterrades), això si, sovint la traça sobre la vegetació acabava delatant la seva ubicació. Després de 2 hores de suar (quina calor), arribo l’onzé de divuit, cosa que confirma que el nivell a Israel no és molt alt.
Una mica de turisme: Deprés de la cursa, faig un dinar de picnic a correcuita i a visitar Jerusalem. Segon ensurt del dia, al passar la motxilla per l’arc de seguretat del mur de les lamentacions, em demanen si porto un ganivet. Ai, ai … si la navalla ‘suissa’ per fer el pícnic . Però quina sorpressa quan el militar em diu que no hi ha cap problema, amb aquest ganivet tant petit ja pots entrar. La llàstima és que en Divendres no es pot entrar al pla de les mesquites, només mirar-lo per portal. Finalment decideixo aprofitar el dia fins al final, i em dirigeixo directament a les entranyes de la terra, es a dir a, a banyar-me al Mar Mort (418 metres sota el nivel del Mar). La ruta amb el cotxe, tota l’estona de baixada, entrant progresivament en zona desèrtica val la pena i em sorpren mot el tactellefiscós de l’aigua extremadament salada. Per primer cop a la vida he fet el ´mort´en el mar a la perfecció, quina tècnica!
El descans: de tornada al Hotel ja vaig pensant amb le meu plat de pasta per recuperar-me d’una jornada tant intensa. Però quina decepció. Estem en ‘Sàbat’ i el servei d’habitacions només em pot oferir plats freds: una amanida, llet, pa i poca cosa més. El sàbat (שבת) és el setè i últim dia de la setmana jueva en què els jueus pràctiquen el descans segons les lleis de Moisès. El sàbat comença amb la posta de sol del divendres i acaba una estona després de la posta de sol del dissabte. Durant el sàbat certes activitats estan prohibides, com fer foc, i per tant escalfar el menjar. Es a dir, no hi ha pasta. Sort que els orientadors no fan cas del limit de passes a fer durnat el sàbat, doncs no podrien arribar ni a la primera fita.
2on dia de Competició: La cursa es realitza al Nord de Israel (a uns 70 Km el Tel Aviv). Els terrenys ja no són tant espectaculars. La cursa torna a ser de llarga distancia, hi torno a dedicar 2 hores, i torno a quedar 11è. El més emotiu va ser l’entrega de premis. En deferencia a la presència internacional, tota la entrega de premis es va realizar en anglès. L’ambient familiar, el bon rotllo entre clubs, els nens… tot plegat em va recordar la meva primera cursa d’orientació (un trofeu Francesc Mates), quan vareig decidir que aquest esport l’havia de viure en família. Entre la participació internacional (un parell de Suecs, russos, finlandesos, molts xecs), hi destacava un parella d’alemanys: la dona va guanyar en solitari la categoría D70, i l’home l’H80 (de fet, varen comentar que l’home en questió ja els havia obligat a crear en anys anterios les categories H70 i H75). L’entrega de premis va ser animada amb cançons populars.
I per acabar el meu gran error, amb la meva falta d’experiencia en competicions internacionals, vareig oblidar agafar una bandera catalana; amb el be que hauria quedat al costat de la sueca, finlandesa, xeca, …
Originally published: 2007
Source: http://personales.ya.com/caminadors/Israel-O/